Obrim un nou tema de debat per al bloc: El cinema i l’espai cinematogràfic relacionat amb l’arquitectura. Comentarem pel·lícules de temàtiques relacionades amb l’arquitectura o que es situïn en un espai concret que ens sembli que tinguin relació amb el nostre ofici. Pretenem recomanar-les a qui no les hagi vist, comentar-les amb els que si que ho hagin fet i rebre recomanacions d’altres pel·lícules que us hagin agradat i que us semblin, per qualsevol motiu, interessants de comentar.

Per començar, he triat una comèdia dramàtica per passar una bona estona.

“El hombre de al lado”. Pel·lícula de l’any 2009, Argentina. Directors: Mariano Cohn, Gastón Duprat. Actors: Rafael Spregelburd, Daniel Aráoz, Eugenia Alonso, Inés Budassi, Eugenio Scopel, Enrique Gagliesi, Rubén Guzmán, Juan Cruz Bordeu, Loren Acuña, Diego Bliffeld

La primera vegada que vaig veure aquesta pel·lícula va ser a la 16ª Mostra de cinema llatinoamericà de Catalunya, l’any 2010, per recomanació explícita d’en Jordi Gonzàlez . Em recordo rient escandalosament en una de les sales del Funàtic.  Em va agradar moltíssim!

De què va la pel·lícula? Comencen els crèdits de la pel·lícula amb una pantalla partida en dos on es veu la cara interior i la cara exterior de la mateixa paret. Aquesta paret és una paret mitgera on, un dels veïns, decideix que podria obrir una finestra per poder tenir “una miqueta de la llum que el veí no utilitza”.

Aquesta paret mitgera separa dos mons completament diferents. Per una banda, el patí interior de la Casa Curutchet (Le Corbusier, 1948) on viu la família d’un dissenyador famós, professor universitari i una professora de ioga amb les pretensions i la pedanteria de tots els tòpics suposats a certa elit de “culturetes”. I, per l’altra banda, un pis fosc (del que només veiem la mitgera foradada), el propietari del qual és un venedor de cotxes molt rude, antítesis absoluta dels seus veïns.

El nou forat a la mitgera fa que entrin en relació dues realitats oposades, una finestra al pati de llums fa que la relació entre aquests veïns, que fins ara era inexistent, passi a ser constant, absurda, còmica, desesperant, obsessiva, macabra…: el motiu de la pel·lícula.

Per què aquesta pel·lícula com a unió d’arquitectura i cinema? Les raons són clares:

Una paret mitgera que separa dos mons completament diferents, una finestra com a inici del conflicte i, per si això no fós suficient, com a protagonista constant de tota la pel·lícula, la Casa Curutchet de Le Corbusier (on viu un dels veïns). La pel·lícula viu a la casa i per la casa. Ens ensenya la casa amb admiració i respecte, l’habita i ens convida a disfrutar-la.

Noèlia